9 punyals dins l'úter de la superioritat i la vanaglòria.

Primera Nàusea:
És un veritable teatre de la comèdia el fet d'observar a aquells qui mai han vist els seus propis peus; la seva simplicitat no els permet ni abaixar ni girar el coll, conseqüentment tampoc poden entendre ni observar el rastre que han deixat els seus passos.

Segona Nàusea:
És un autèntic circ ambulant la visió d'aquells amb el pit inflat i ple d'un orgull que fins i tot ells desconeixen.

Tercera Nàusea:
És l'acte de contemplar aquells qui vociferen el seu coneixement sobre l'indiferència expectant d'aquells qui realment saben el que fa sorgir la veritable justificació de la mediocritat.

Quarta Nàusea:
És un dolor constant en les entranyes el retrat dels mateixos que reforcen el seu ego amb el seu propi narcisisme que no sap discernir allò veritablement transcendent d'allò absurd com la seva pròpia vida mateixa.

Cinquena Nàusea:
És un virus nociu el que produeix envoltar-se d'aquestes entitats animades, ja que respirar el mateix aire que s'expira de les seves boques lleugeres i fútils infecta d'hipocresia i ressentiment tot allò que és pur i viu.

Sisena Nàusea:
És una freda barreja de tranquil•litat i gratificació el fet de contemplar la inseguretat i la manca de confiança d’aquells qui es creuen superiors, quan es reuneixen en grups d'iguals.

Setena Nàusea:
És una vertadera llàstima veure com l’ànima del vanagloriat incrementa la seva superioritat mitjançant l’absorció abstracte de l’essència més pura d’ignorància envers la recaptació de les ventades de saviesa que bufen de les boques més humils i respectuoses.

Vuitena Nàusea:
És realment intrigant el fet de desconèixer com un càncer pot arribar a tenir una estructura i una composició hominoide passant parcialment desapercebut pels metges més implacables i crítics que no són altres que les persones en sí mateixes.

Novena Nàusea:
Quantes vegades se m’ha repetit el somni de que algun dia el vent deixarà de bufar i amb ell desapareixeran les paraules buides i a la vegada plenes de desesperança d’aquelles boques condicionades per un cervell massa gros pel seu ús real... Quantes vegades he somniat poder-me recolzar en un pilar suficientment ferm per suportar tota la meva indiferència i manca de devoció per una espècie que per pietat universal hauria d’estar en perill d’extinció...
No queda altre camí que la creació, la imaginació i els sentiments més genuïns de la persona per derrotar les dreceres d’aquells qui opten per una vida més fàcil i poc elaborada en la que ignoren les autèntiques capacitats d’allò que ens fa ser el que som, simples éssers humans dotats d’unes propietats que ens pot fer únics i irrepetibles.