Van cayendo las hojas en el camino una vez definido,
Como viejos senderos en otoño,
Las hojas recubren de melancolía lo que una vez fue alegre y apacible.
El paso del tiempo abre las puertas de la desesperación
Mediante sutiles vientos de desgracia.
Los sigilosos pasos del tiempo no son sino ensayos de la guadaña,
Que adornan con cicatrices las almas de los más damnificados.
Como un viejo roble al que el tiempo le ha robado lo que antes era fuerza y vitalidad,
La belleza encuentra su ocaso en los horizontes de la eternidad,
Volviendo lo bello en enfermizo.
El desgaste postmortem de aquellos quienes ya descansan para la eternidad
No es sino una metáfora de la pudrición sentimental en vida de todo ser inmortal,
Quien irremediablemente está expuesto a los incesantes acechos temporales
Afilados como frías ventiscas de radiación.
"Hay cosas peores en este mundo que la muerte.
La muerte es cruel porqué es inesperada,
Pero el hecho de no poder morir es aún más terrible..."
El paso de las generaciones, la muerte de todo lo que amas,
La soledad.
Ésta es la triste historia de aquellos quien el destino les ha privado del descanso eterno.
© 2008-2010 Gzekhratüs
jueves, 18 de marzo de 2010
domingo, 14 de marzo de 2010
9 punyals dins l'úter de la superioritat i la vanaglòria.
Primera Nàusea:
És un veritable teatre de la comèdia el fet d'observar a aquells qui mai han vist els seus propis peus; la seva simplicitat no els permet ni abaixar ni girar el coll, conseqüentment tampoc poden entendre ni observar el rastre que han deixat els seus passos.
Segona Nàusea:
És un autèntic circ ambulant la visió d'aquells amb el pit inflat i ple d'un orgull que fins i tot ells desconeixen.
Tercera Nàusea:
És l'acte de contemplar aquells qui vociferen el seu coneixement sobre l'indiferència expectant d'aquells qui realment saben el que fa sorgir la veritable justificació de la mediocritat.
Quarta Nàusea:
És un dolor constant en les entranyes el retrat dels mateixos que reforcen el seu ego amb el seu propi narcisisme que no sap discernir allò veritablement transcendent d'allò absurd com la seva pròpia vida mateixa.
Cinquena Nàusea:
És un virus nociu el que produeix envoltar-se d'aquestes entitats animades, ja que respirar el mateix aire que s'expira de les seves boques lleugeres i fútils infecta d'hipocresia i ressentiment tot allò que és pur i viu.
Sisena Nàusea:
És una freda barreja de tranquil•litat i gratificació el fet de contemplar la inseguretat i la manca de confiança d’aquells qui es creuen superiors, quan es reuneixen en grups d'iguals.
Setena Nàusea:
És una vertadera llàstima veure com l’ànima del vanagloriat incrementa la seva superioritat mitjançant l’absorció abstracte de l’essència més pura d’ignorància envers la recaptació de les ventades de saviesa que bufen de les boques més humils i respectuoses.
Vuitena Nàusea:
És realment intrigant el fet de desconèixer com un càncer pot arribar a tenir una estructura i una composició hominoide passant parcialment desapercebut pels metges més implacables i crítics que no són altres que les persones en sí mateixes.
Novena Nàusea:
Quantes vegades se m’ha repetit el somni de que algun dia el vent deixarà de bufar i amb ell desapareixeran les paraules buides i a la vegada plenes de desesperança d’aquelles boques condicionades per un cervell massa gros pel seu ús real... Quantes vegades he somniat poder-me recolzar en un pilar suficientment ferm per suportar tota la meva indiferència i manca de devoció per una espècie que per pietat universal hauria d’estar en perill d’extinció...
No queda altre camí que la creació, la imaginació i els sentiments més genuïns de la persona per derrotar les dreceres d’aquells qui opten per una vida més fàcil i poc elaborada en la que ignoren les autèntiques capacitats d’allò que ens fa ser el que som, simples éssers humans dotats d’unes propietats que ens pot fer únics i irrepetibles.
És un veritable teatre de la comèdia el fet d'observar a aquells qui mai han vist els seus propis peus; la seva simplicitat no els permet ni abaixar ni girar el coll, conseqüentment tampoc poden entendre ni observar el rastre que han deixat els seus passos.
Segona Nàusea:
És un autèntic circ ambulant la visió d'aquells amb el pit inflat i ple d'un orgull que fins i tot ells desconeixen.
Tercera Nàusea:
És l'acte de contemplar aquells qui vociferen el seu coneixement sobre l'indiferència expectant d'aquells qui realment saben el que fa sorgir la veritable justificació de la mediocritat.
Quarta Nàusea:
És un dolor constant en les entranyes el retrat dels mateixos que reforcen el seu ego amb el seu propi narcisisme que no sap discernir allò veritablement transcendent d'allò absurd com la seva pròpia vida mateixa.
Cinquena Nàusea:
És un virus nociu el que produeix envoltar-se d'aquestes entitats animades, ja que respirar el mateix aire que s'expira de les seves boques lleugeres i fútils infecta d'hipocresia i ressentiment tot allò que és pur i viu.
Sisena Nàusea:
És una freda barreja de tranquil•litat i gratificació el fet de contemplar la inseguretat i la manca de confiança d’aquells qui es creuen superiors, quan es reuneixen en grups d'iguals.
Setena Nàusea:
És una vertadera llàstima veure com l’ànima del vanagloriat incrementa la seva superioritat mitjançant l’absorció abstracte de l’essència més pura d’ignorància envers la recaptació de les ventades de saviesa que bufen de les boques més humils i respectuoses.
Vuitena Nàusea:
És realment intrigant el fet de desconèixer com un càncer pot arribar a tenir una estructura i una composició hominoide passant parcialment desapercebut pels metges més implacables i crítics que no són altres que les persones en sí mateixes.
Novena Nàusea:
Quantes vegades se m’ha repetit el somni de que algun dia el vent deixarà de bufar i amb ell desapareixeran les paraules buides i a la vegada plenes de desesperança d’aquelles boques condicionades per un cervell massa gros pel seu ús real... Quantes vegades he somniat poder-me recolzar en un pilar suficientment ferm per suportar tota la meva indiferència i manca de devoció per una espècie que per pietat universal hauria d’estar en perill d’extinció...
No queda altre camí que la creació, la imaginació i els sentiments més genuïns de la persona per derrotar les dreceres d’aquells qui opten per una vida més fàcil i poc elaborada en la que ignoren les autèntiques capacitats d’allò que ens fa ser el que som, simples éssers humans dotats d’unes propietats que ens pot fer únics i irrepetibles.
martes, 9 de marzo de 2010
Metamorfosis (De la debilitat al no-res)
Por. Por. Por. Por. Por. Por. Por. I sí, ho diré set vegades perquè el set és el número de la perfecció i l'ésser humà no té més perfecció en si mateix que la pròpia por. Aquest temor, perfeccionat dintre les entranyes de l'animal humà, no fa més que posar en dubte la veracitat de l'afirmació: "l'ésser humà és un ésser intel•ligent". L'ésser humà és un ésser RELATIVAMENT intel•ligent; de fet, amb quin altre tipus d'intel•ligència la podem comparar que no sigui amb animals terrestres que no van més enllà de l'instint de supervivència.
Dintre les propietats de l'intel•ligència n'hi ha una que l'ésser humà compleix en certa mesura: el raonament. Però, què passa quan el raonament es troba cara a cara amb la por? Aquí és quan l'ésser humà es torna a doblegar com si fruit de la frustració volgués tornar enrere en el temps, quan encara els humans érem micos -o això ens han fet creure des de segles ençà-. La inseguretat, la manca d'autoestima, la indecisió... Tots aquests valors no són, sinó, terribles com un assassinat? És l'assassinat de la persona en sí mateixa o si es prefereix, el suïcidi a nivell psicològic de l'ésser. Aquí rau la única perfecció de l'Home. La bellesa, què és la bellesa sinó una carcassa per amagar quelcom evident com el temor, el temor a la vida, el temor a arriscar-se, el temor a ser ambiciosos...
Nogensmenys ens queda una capacitat moltes vegades infravalorada, la capacitat d'observar els qui ens envolten. Cada vegada queda més clar que l'ésser humà és un animal narcisista, un fet que s'explica per el simple instint de supervivència. Arribats a aquí, què li queda a una persona emplenada pel temor vers tot el que l'envolta? Observar i, sobretot, autoobservar-se; posar-se en comparació amb una roca encallada dins un tall de terra, incapaç de moure's i canviar d'estat. Només quan s’eradica aquesta debilitat l'ésser humà avança en el temps sinó simplement el temps avança sobre l'ésser humà i el seu record s'esvaeix en l'eternitat com una ventada s'emporta la cendra d'un arbre cremat que un dia va brillar per la seva esplendor.
Dintre les propietats de l'intel•ligència n'hi ha una que l'ésser humà compleix en certa mesura: el raonament. Però, què passa quan el raonament es troba cara a cara amb la por? Aquí és quan l'ésser humà es torna a doblegar com si fruit de la frustració volgués tornar enrere en el temps, quan encara els humans érem micos -o això ens han fet creure des de segles ençà-. La inseguretat, la manca d'autoestima, la indecisió... Tots aquests valors no són, sinó, terribles com un assassinat? És l'assassinat de la persona en sí mateixa o si es prefereix, el suïcidi a nivell psicològic de l'ésser. Aquí rau la única perfecció de l'Home. La bellesa, què és la bellesa sinó una carcassa per amagar quelcom evident com el temor, el temor a la vida, el temor a arriscar-se, el temor a ser ambiciosos...
Nogensmenys ens queda una capacitat moltes vegades infravalorada, la capacitat d'observar els qui ens envolten. Cada vegada queda més clar que l'ésser humà és un animal narcisista, un fet que s'explica per el simple instint de supervivència. Arribats a aquí, què li queda a una persona emplenada pel temor vers tot el que l'envolta? Observar i, sobretot, autoobservar-se; posar-se en comparació amb una roca encallada dins un tall de terra, incapaç de moure's i canviar d'estat. Només quan s’eradica aquesta debilitat l'ésser humà avança en el temps sinó simplement el temps avança sobre l'ésser humà i el seu record s'esvaeix en l'eternitat com una ventada s'emporta la cendra d'un arbre cremat que un dia va brillar per la seva esplendor.
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)