Ω - The visions of those without eternal rest.

Van cayendo las hojas en el camino una vez definido,
Como viejos senderos en otoño,
Las hojas recubren de melancolía lo que una vez fue alegre y apacible.

El paso del tiempo abre las puertas de la desesperación
Mediante sutiles vientos de desgracia.
Los sigilosos pasos del tiempo no son sino ensayos de la guadaña,
Que adornan con cicatrices las almas de los más damnificados.

Como un viejo roble al que el tiempo le ha robado lo que antes era fuerza y vitalidad,
La belleza encuentra su ocaso en los horizontes de la eternidad,
Volviendo lo bello en enfermizo.

El desgaste postmortem de aquellos quienes ya descansan para la eternidad
No es sino una metáfora de la pudrición sentimental en vida de todo ser inmortal,
Quien irremediablemente está expuesto a los incesantes acechos temporales
Afilados como frías ventiscas de radiación.

"Hay cosas peores en este mundo que la muerte.
La muerte es cruel porqué es inesperada,
Pero el hecho de no poder morir es aún más terrible..."

El paso de las generaciones, la muerte de todo lo que amas,
La soledad.
Ésta es la triste historia de aquellos quien el destino les ha privado del descanso eterno.




© 2008-2010 Gzekhratüs

9 punyals dins l'úter de la superioritat i la vanaglòria.

Primera Nàusea:
És un veritable teatre de la comèdia el fet d'observar a aquells qui mai han vist els seus propis peus; la seva simplicitat no els permet ni abaixar ni girar el coll, conseqüentment tampoc poden entendre ni observar el rastre que han deixat els seus passos.

Segona Nàusea:
És un autèntic circ ambulant la visió d'aquells amb el pit inflat i ple d'un orgull que fins i tot ells desconeixen.

Tercera Nàusea:
És l'acte de contemplar aquells qui vociferen el seu coneixement sobre l'indiferència expectant d'aquells qui realment saben el que fa sorgir la veritable justificació de la mediocritat.

Quarta Nàusea:
És un dolor constant en les entranyes el retrat dels mateixos que reforcen el seu ego amb el seu propi narcisisme que no sap discernir allò veritablement transcendent d'allò absurd com la seva pròpia vida mateixa.

Cinquena Nàusea:
És un virus nociu el que produeix envoltar-se d'aquestes entitats animades, ja que respirar el mateix aire que s'expira de les seves boques lleugeres i fútils infecta d'hipocresia i ressentiment tot allò que és pur i viu.

Sisena Nàusea:
És una freda barreja de tranquil•litat i gratificació el fet de contemplar la inseguretat i la manca de confiança d’aquells qui es creuen superiors, quan es reuneixen en grups d'iguals.

Setena Nàusea:
És una vertadera llàstima veure com l’ànima del vanagloriat incrementa la seva superioritat mitjançant l’absorció abstracte de l’essència més pura d’ignorància envers la recaptació de les ventades de saviesa que bufen de les boques més humils i respectuoses.

Vuitena Nàusea:
És realment intrigant el fet de desconèixer com un càncer pot arribar a tenir una estructura i una composició hominoide passant parcialment desapercebut pels metges més implacables i crítics que no són altres que les persones en sí mateixes.

Novena Nàusea:
Quantes vegades se m’ha repetit el somni de que algun dia el vent deixarà de bufar i amb ell desapareixeran les paraules buides i a la vegada plenes de desesperança d’aquelles boques condicionades per un cervell massa gros pel seu ús real... Quantes vegades he somniat poder-me recolzar en un pilar suficientment ferm per suportar tota la meva indiferència i manca de devoció per una espècie que per pietat universal hauria d’estar en perill d’extinció...
No queda altre camí que la creació, la imaginació i els sentiments més genuïns de la persona per derrotar les dreceres d’aquells qui opten per una vida més fàcil i poc elaborada en la que ignoren les autèntiques capacitats d’allò que ens fa ser el que som, simples éssers humans dotats d’unes propietats que ens pot fer únics i irrepetibles.

Metamorfosis (De la debilitat al no-res)

Por. Por. Por. Por. Por. Por. Por. I sí, ho diré set vegades perquè el set és el número de la perfecció i l'ésser humà no té més perfecció en si mateix que la pròpia por. Aquest temor, perfeccionat dintre les entranyes de l'animal humà, no fa més que posar en dubte la veracitat de l'afirmació: "l'ésser humà és un ésser intel•ligent". L'ésser humà és un ésser RELATIVAMENT intel•ligent; de fet, amb quin altre tipus d'intel•ligència la podem comparar que no sigui amb animals terrestres que no van més enllà de l'instint de supervivència.

Dintre les propietats de l'intel•ligència n'hi ha una que l'ésser humà compleix en certa mesura: el raonament. Però, què passa quan el raonament es troba cara a cara amb la por? Aquí és quan l'ésser humà es torna a doblegar com si fruit de la frustració volgués tornar enrere en el temps, quan encara els humans érem micos -o això ens han fet creure des de segles ençà-. La inseguretat, la manca d'autoestima, la indecisió... Tots aquests valors no són, sinó, terribles com un assassinat? És l'assassinat de la persona en sí mateixa o si es prefereix, el suïcidi a nivell psicològic de l'ésser. Aquí rau la única perfecció de l'Home. La bellesa, què és la bellesa sinó una carcassa per amagar quelcom evident com el temor, el temor a la vida, el temor a arriscar-se, el temor a ser ambiciosos...

Nogensmenys ens queda una capacitat moltes vegades infravalorada, la capacitat d'observar els qui ens envolten. Cada vegada queda més clar que l'ésser humà és un animal narcisista, un fet que s'explica per el simple instint de supervivència. Arribats a aquí, què li queda a una persona emplenada pel temor vers tot el que l'envolta? Observar i, sobretot, autoobservar-se; posar-se en comparació amb una roca encallada dins un tall de terra, incapaç de moure's i canviar d'estat. Només quan s’eradica aquesta debilitat l'ésser humà avança en el temps sinó simplement el temps avança sobre l'ésser humà i el seu record s'esvaeix en l'eternitat com una ventada s'emporta la cendra d'un arbre cremat que un dia va brillar per la seva esplendor.

<< Esta es la historia del hombre, de la horrible semilla que guarda dentro, del miedo que tiene al propio fruto de sus entrañas, de las ataduras con la mujer que una vez contraídas no te dejarán escapar, de los bajos instintos que son precisamente los más auténticos, del miedo a traer al mundo un monstruo aun peor que tú que probablemente te destruirá.

En la sombra hay un dios cruel que te trajo al mundo cargado de tristeza, estupidez y un semen infecto, para que intentes interpretar la incoherente farsa de tu vida. Pero hagas lo que hagas te equivocarás, y la única salida es encogerte de hombros y decir "¿...Qué?" >>

Així és com David Lynch pinta la realitat onírica dels protagonistes de Eraserhead, i un bon exemple d'això és el video de l'escena final de la pel·lícula (pot ser que resulti desagradable, avisats esteu):

La política del fill únic a la Xina.

Fa uns dies varem visualitzar un vídeo sobre les pèssimes condicions dels orfenats a la Xina, en el qual hi havia en el rerefons la política del full únic. Aquesta mesura es va aplicar a la Xina l'any 1979 per intentar controlar la superpoblació del país. Com sempre això té diverses reaccions entre la gent.

L'atrocitat d'aquells orfenats és evident; aquest fet és el paradigma del poc valor que té la vida en un país superpoblat i capitalista com és la Xina. El documental, carregat amb certa propaganda anticomunista, es centra en l'exemple més clar d’infravaloració i despreocupació ensenyant unes imatges d'un infant moribund que fan mal el cor només de veure-les. No obstant això, el món occidental pequem de ser bastant febles en aquest sentit i preferim no veure aquestes imatges (només cal mirar la societat del nostre país; la ONCE hauria d'obrir les portes, també, a aquest altre tipus de cecs), és per això que es va crear un debat enmig de la classe entre diverses postures (algunes per la simple necessitat imperiosa de participar a classe aportant arguments superflus, tot sigui dit...). Algunes postures defensaven el fet de que no era necessari mostrar la cruesa de la realitat, ja que consideraven que era un succés evident. D'altres, en canvi, consideraven que sí era necessari mostrar la cara més negra dels orfenats xinesos. Però, deixant de banda aquestes discussions, prefereixo centrar-me en el fet essencial d'aquesta problemàtica; la política del fill únic.

Observant la repugnant cultura xinesa actual, és fàcil intuir la poca il·lusió que ha de tenir un empleat com els que apareixen en el documental quan està treballant amb humans (considerats infrahumans per el govern) que el mateix règim polític exterminaria si els camps d'extermini tinguessin una acceptació a nivell moral com és Disneyland. La culpa, de fet, no és dels empleats. Aquests empleats, laboralment són zombies, pseudohumans que actuen d'una mateixa manera i seguint uns patrons definits prèviament per un òrgan polític que enlloc de preocupar-se per conscienciar la població sobre l'ús de mètodes anticonceptius, prefereix expandir-se internacionalment per tal d'enriquir-se i pagar-se els seus vicis més materials.

Arribats a aquest punt, personalment opino que la política del fill únic a la Xina ja no es pot ni debatre, és una necessitat. En un país capitalista com la Xina la situació es tornaria extremadament insostenible si no es regula la població, ara bé, hi ha moltes maneres de regular-la. En d'altres països es fan programes de conscienciació a nivel global sobre mètodes anticonceptius i sobre les responsabilitats que requereix tenir un fill. Contràriament, a la Xina el que passa és que, per el govern, els diners tenen més valor que no pas els humans, llavors ens trobem en casos d'abandonaments d'infants (bàsicament per por a la repressió del govern), orfenats inhumans, famílies que decideixen aïllar-se d'una societat així, etc... Hi ha moltes maneres de regular una població, cap més fàcil que l'altre, però tot és qüestió de temps i esforç per part d'uns i altres; el que és evident és que si no es dona valor a una vida humana a la llarga un país s'acaba ensorrant. Vist des de fora la Xina pot semblar un país fins i tot acollidor, però una poma també pot estar corcada i no adonar-te'n quan te la menges.

Lobotomies, tortures i errors. (Video en 3 parts)

Lobotomía:

Este procedimiento se refiere comúnmente a toda clase de cirugías en los lóbulos frontales del cerebro; sin embargo, debe llamarse propiamente lobotomía a la destrucción de las vías nerviosas sin extirpación y lobectomía cuando sí haya extirpación.

Moniz y Lima afirmaron tener buenos resultados, especialmente en el tratamiento de la depresión, aunque cerca del 6% de los pacientes no sobrevivieron a la operación y con frecuencia se registraban cambios adversos en la personalidad y en el funcionamiento social de los individuos. A pesar de los riesgos el procedimiento se tomó con cierto entusiasmo, especialmente en los EE. UU., como tratamiento para las condiciones mentales previamente incurables. Moniz recibió un premio Nobel en 1949. Sin embargo, toda su fundamentación se había basado en un único caso clínico ni siquiera humano, como afirma John P. J. Pinel:

Aunque parezca increíble, el programa de psicocirugía de Moniz se basaba en una única observación en un único chimpancé en una única situación...

páginas 19 y 20

Peor aún, las evaluaciones de las primeras lobotomías tras los informes de Moniz las hicieron los mismos médicos que realizaban las operaciones, lo cual fue un método muy poco objetivo que dio como resultado una evaluación demasiado positiva y optimista.

Los criterios iniciales para el tratamiento eran estrictos, sólo algunas condiciones de "auto tortura" fueron propuestas para el tratamiento; La ansiedad crónica severa, la depresión con el riesgo de suicidio y el desorden obsesivo-compulsivo eran los síntomas principales tratados. La leucotomía original era una operación cruda y la práctica pronto fue desarrollada en un procedimiento más exacto, más preciso donde solamente lesiones muy pequeñas fueron colocadas en el cerebro.

En 1928 Fulton hizo una lobotomía en dos chimpancés. No sobrevivieron a la intervención.

(Extret de Wikipedia)

Musicoteràpia

Aqui us penjo un parell de videos d'un artista suec que va ingressar a un hospital psiquiàtric l'any 2001 després de grabar un disc. El primer video és un tema del disc on va posar les veus abans de ser ingressat (el gènere és Black Metal- en la seva variant més depressiva-, una variant del Heavy Metal), us adjunto, també, la lletra de la cançó.

Vast souls
And inhumans,
Bitten by infected jaws

Abandoned minds
And corpses
Lurking with moulded eyes
Lacerated bodies
Without mourners
Nodding in gallows

Crushed skulls
Tasting the fur
Of dying cats

Needles, injecting pain
Flamable skin
And deadly thirst
Beyond mind
Is sleep to be found
Leap, leap, leap, leap
From life,
Leave yourself,
Die with me


Un cop a l'hospital psiquiàtric els metges es van adonar que el pacient era músic, com a conseqüència van plantejar la idea de facilitar-li estris per grabar un disc en colaboració amb l'hospital psiquiàtric; el resultat musical és el següent (és una de les cançons del disc):



Upon The High Horse Of Self Destruction
Wounded For Life Of Course
Listen To The Voice Of Pain
As The Body Screams: Torsion!

Determined To Dive
Into The Next Wave
Of Pulsating Blood
The Fire Of Life
No Longer Burns My Flesh
I Receive Death
With Eyes Open
I Have Swallowed The Key
Throw My Bones To The Pigs


La pregunta és: en 5 anys d'internament, i després de llargues sessions de rehabilitament, la musicoteràpia ha funcionat a simple vista? (fa menys de tres mesos que l'han posat en llibertat...)