<< Esta es la historia del hombre, de la horrible semilla que guarda dentro, del miedo que tiene al propio fruto de sus entrañas, de las ataduras con la mujer que una vez contraídas no te dejarán escapar, de los bajos instintos que son precisamente los más auténticos, del miedo a traer al mundo un monstruo aun peor que tú que probablemente te destruirá.

En la sombra hay un dios cruel que te trajo al mundo cargado de tristeza, estupidez y un semen infecto, para que intentes interpretar la incoherente farsa de tu vida. Pero hagas lo que hagas te equivocarás, y la única salida es encogerte de hombros y decir "¿...Qué?" >>

Així és com David Lynch pinta la realitat onírica dels protagonistes de Eraserhead, i un bon exemple d'això és el video de l'escena final de la pel·lícula (pot ser que resulti desagradable, avisats esteu):

La política del fill únic a la Xina.

Fa uns dies varem visualitzar un vídeo sobre les pèssimes condicions dels orfenats a la Xina, en el qual hi havia en el rerefons la política del full únic. Aquesta mesura es va aplicar a la Xina l'any 1979 per intentar controlar la superpoblació del país. Com sempre això té diverses reaccions entre la gent.

L'atrocitat d'aquells orfenats és evident; aquest fet és el paradigma del poc valor que té la vida en un país superpoblat i capitalista com és la Xina. El documental, carregat amb certa propaganda anticomunista, es centra en l'exemple més clar d’infravaloració i despreocupació ensenyant unes imatges d'un infant moribund que fan mal el cor només de veure-les. No obstant això, el món occidental pequem de ser bastant febles en aquest sentit i preferim no veure aquestes imatges (només cal mirar la societat del nostre país; la ONCE hauria d'obrir les portes, també, a aquest altre tipus de cecs), és per això que es va crear un debat enmig de la classe entre diverses postures (algunes per la simple necessitat imperiosa de participar a classe aportant arguments superflus, tot sigui dit...). Algunes postures defensaven el fet de que no era necessari mostrar la cruesa de la realitat, ja que consideraven que era un succés evident. D'altres, en canvi, consideraven que sí era necessari mostrar la cara més negra dels orfenats xinesos. Però, deixant de banda aquestes discussions, prefereixo centrar-me en el fet essencial d'aquesta problemàtica; la política del fill únic.

Observant la repugnant cultura xinesa actual, és fàcil intuir la poca il·lusió que ha de tenir un empleat com els que apareixen en el documental quan està treballant amb humans (considerats infrahumans per el govern) que el mateix règim polític exterminaria si els camps d'extermini tinguessin una acceptació a nivell moral com és Disneyland. La culpa, de fet, no és dels empleats. Aquests empleats, laboralment són zombies, pseudohumans que actuen d'una mateixa manera i seguint uns patrons definits prèviament per un òrgan polític que enlloc de preocupar-se per conscienciar la població sobre l'ús de mètodes anticonceptius, prefereix expandir-se internacionalment per tal d'enriquir-se i pagar-se els seus vicis més materials.

Arribats a aquest punt, personalment opino que la política del fill únic a la Xina ja no es pot ni debatre, és una necessitat. En un país capitalista com la Xina la situació es tornaria extremadament insostenible si no es regula la població, ara bé, hi ha moltes maneres de regular-la. En d'altres països es fan programes de conscienciació a nivel global sobre mètodes anticonceptius i sobre les responsabilitats que requereix tenir un fill. Contràriament, a la Xina el que passa és que, per el govern, els diners tenen més valor que no pas els humans, llavors ens trobem en casos d'abandonaments d'infants (bàsicament per por a la repressió del govern), orfenats inhumans, famílies que decideixen aïllar-se d'una societat així, etc... Hi ha moltes maneres de regular una població, cap més fàcil que l'altre, però tot és qüestió de temps i esforç per part d'uns i altres; el que és evident és que si no es dona valor a una vida humana a la llarga un país s'acaba ensorrant. Vist des de fora la Xina pot semblar un país fins i tot acollidor, però una poma també pot estar corcada i no adonar-te'n quan te la menges.

Lobotomies, tortures i errors. (Video en 3 parts)

Lobotomía:

Este procedimiento se refiere comúnmente a toda clase de cirugías en los lóbulos frontales del cerebro; sin embargo, debe llamarse propiamente lobotomía a la destrucción de las vías nerviosas sin extirpación y lobectomía cuando sí haya extirpación.

Moniz y Lima afirmaron tener buenos resultados, especialmente en el tratamiento de la depresión, aunque cerca del 6% de los pacientes no sobrevivieron a la operación y con frecuencia se registraban cambios adversos en la personalidad y en el funcionamiento social de los individuos. A pesar de los riesgos el procedimiento se tomó con cierto entusiasmo, especialmente en los EE. UU., como tratamiento para las condiciones mentales previamente incurables. Moniz recibió un premio Nobel en 1949. Sin embargo, toda su fundamentación se había basado en un único caso clínico ni siquiera humano, como afirma John P. J. Pinel:

Aunque parezca increíble, el programa de psicocirugía de Moniz se basaba en una única observación en un único chimpancé en una única situación...

páginas 19 y 20

Peor aún, las evaluaciones de las primeras lobotomías tras los informes de Moniz las hicieron los mismos médicos que realizaban las operaciones, lo cual fue un método muy poco objetivo que dio como resultado una evaluación demasiado positiva y optimista.

Los criterios iniciales para el tratamiento eran estrictos, sólo algunas condiciones de "auto tortura" fueron propuestas para el tratamiento; La ansiedad crónica severa, la depresión con el riesgo de suicidio y el desorden obsesivo-compulsivo eran los síntomas principales tratados. La leucotomía original era una operación cruda y la práctica pronto fue desarrollada en un procedimiento más exacto, más preciso donde solamente lesiones muy pequeñas fueron colocadas en el cerebro.

En 1928 Fulton hizo una lobotomía en dos chimpancés. No sobrevivieron a la intervención.

(Extret de Wikipedia)

Musicoteràpia

Aqui us penjo un parell de videos d'un artista suec que va ingressar a un hospital psiquiàtric l'any 2001 després de grabar un disc. El primer video és un tema del disc on va posar les veus abans de ser ingressat (el gènere és Black Metal- en la seva variant més depressiva-, una variant del Heavy Metal), us adjunto, també, la lletra de la cançó.

Vast souls
And inhumans,
Bitten by infected jaws

Abandoned minds
And corpses
Lurking with moulded eyes
Lacerated bodies
Without mourners
Nodding in gallows

Crushed skulls
Tasting the fur
Of dying cats

Needles, injecting pain
Flamable skin
And deadly thirst
Beyond mind
Is sleep to be found
Leap, leap, leap, leap
From life,
Leave yourself,
Die with me


Un cop a l'hospital psiquiàtric els metges es van adonar que el pacient era músic, com a conseqüència van plantejar la idea de facilitar-li estris per grabar un disc en colaboració amb l'hospital psiquiàtric; el resultat musical és el següent (és una de les cançons del disc):



Upon The High Horse Of Self Destruction
Wounded For Life Of Course
Listen To The Voice Of Pain
As The Body Screams: Torsion!

Determined To Dive
Into The Next Wave
Of Pulsating Blood
The Fire Of Life
No Longer Burns My Flesh
I Receive Death
With Eyes Open
I Have Swallowed The Key
Throw My Bones To The Pigs


La pregunta és: en 5 anys d'internament, i després de llargues sessions de rehabilitament, la musicoteràpia ha funcionat a simple vista? (fa menys de tres mesos que l'han posat en llibertat...)

II - Deixant de banda introduccions banals

És per això que aniré directament al grà.
El que més m'ha cridat l'atenció, durant les classes que hem fet fins ara de fonaments de psicologia, ha estat la classe on es va parlar dels experiments de dessensibilització, uns experiments que no fan més que reafirmar la fragilitat de la ment humana. Ja havia llegit alguna vegada sobre les teràpies contra les fòbies i és per això que em va despertar cert interès. De fet, molts de nosaltres hem passat per etapes primerenques de la nostra vida on la foscor era l'objecte de les nostres fòbies, i el que és realment interessant és que nosaltres mateixos, per superar aquesta fòbia, ens fem la nostra pròpia teràpia de dessensibilització i acabem per acceptar la foscor com a simple absència de llum on no hi ha lloc per fantasies intangibles.
Francament aquesta classe és de les poques que han fet que fes aquest escrit, ja que a les altres l'únic que hem fet han estat simples presentacions i introduccions que, en la majoria dels casos, han estat trivials.